PRESENTACIÓ

[Descarrega’t el cartell]

En motiu del primer centenari de la mort de Vladimir I. U. Lenin (1924-2024), el 26, 27 i 28 de juny de 2024 se celebrarà a Barcelona el Congrés Internacional Lenin, titulat “100 anys després de Lenin: autodeterminació, tècnica i poder”. L’objectiu del congrés és discutir els escrits de Lenin com a autor contemporani, per tal de presentar un balanç crític i actualitzat de la seva figura i de la seva obra.

Les comunicacions i els simposis que siguin acceptats pel Comitè Científic seran distribuïdes a partir de les següents seccions: a) Autodeterminació; b) Tècnica; c) Poder. Els tres eixos en què s’articula el congrés tenen per objecte cobrir un ventall ampli de temàtiques relacionades amb el pensament de Lenin, així com amb els debats que en deriven, tant en el marc dels Estudis Marxistes com en relació amb la història del pensament polític contemporani.

a) Autodeterminació

La fonamentació del dret de l’autodeterminació per part de Lenin constitueix una de les seves contribucions més importants al pensament polític del segle XX. En nombrosos escrits, entre els que destaca la seva obra “El dret a l’autodeterminació de les nacions” (1914), Lenin va establir les bases polítiques per a l’emancipació de les colònies dels vells imperis europeus, però també va elaborar una proposta que s’estenia al conjunt de les nacions del planeta, incloses aquelles que es trobaven a l’interior d’Europa. La posició leninista aborda l’anomenada qüestió nacional des de la perspectiva de les dinàmiques de classe i del paper tàctic i estratègic que ha de jugar el moviment obrer en relació amb els moviments d’alliberament nacional. A més, les conseqüències polítiques del dret a l’autodeterminació formulat per Lenin han tingut un impacte molt més enllà del seu propi context, fins al punt de poder considerar-la com una qüestió d’estricta actualitat, la qual cosa n’acredita la vigència en el debat filosòfic i polític contemporani. Així mateix, també és coneguda per part de Lenin la seva contribució a l’anàlisi de l’expansió global del capitalisme, en el fenomen de l’imperialisme, tal com s’exposa en la seva obra “L’imperialisme, fase superior del capitalisme” (1917). Sens dubte, l’anàlisi leninista del capitalisme consisteix en una actualització de les tendències d’acumulació de capital monopolístic i del paper dels mercats financers que Marx ja havia albirat, constituint així una de les seves principals aportacions al pensament marxista. La seva relació amb el dret de l’autodeterminació s’emmarca en qüestions d’actualitat com són els límits de la sobirania dels estats-nació, les relacions entre el centre i la perifèria globals, així com el paper de les empreses transnacionals i dels capitals financers envers les organitzacions internacionals i els estats, la seva afectació en el model democràtic liberal o bé el seu impacte envers les poblacions treballadores d’arreu del món.

b) Tècnica

L’objectiu de l’acció política comporta, en termes leninistes, mitjans de caire indefugiblement tècnic. Al respecte, és simptomàtica la pregunta combativa i deliberadament impersonal “Què fer?” (1902). Com dirigir les masses proletàries, construir el partit comunista, gestionar les forces opositores o articular una avantguarda política són enfocats per Lenin com a problemes tècnics, és a dir, temàtiques aplicades i gairebé immanents les resolucions de les quals han d’anar acompanyades d’una mirada tècnica. Marx va veure en la tècnica un factor clau de l’ésser humà com a espècie històrica. Com a observador i crític de la Revolució Industrial i dels seus efectes omnipresents en la societat, va fins i tot proposar una història natural de la tècnica que completés la teoria darwinista de l’evolució adaptada a la nostra espècie. La lectura que en va fer Lenin no es limita a una anàlisi teòrica centrada en provar que la tècnica fa en bona part l’ésser humà, tot suposant que la nostra essència rau en la capacitat de transformació de la natura, la qual cosa ens inclou a nosaltres i el nostre entorn, sinó que la porta a la pràctica per accelerar l’assoliment del socialisme. Les seves propostes relacionades amb la industrialització o la divisió administrativa de la Unió Soviètica tenen profundament a veure amb aquesta lectura. En temps de la Revolució Russa, el fordisme i el taylorisme s’expandeixen arreu de les potències capitalistes. Aquest fenomen quant al mode de producció, que va accelerar els processos de proletarització i urbanització de la mà d’obra capitalista, marca un punt d’inflexió en la història contemporània i servirà d’inspiració per a la industrialització a la Unió Soviètica. Tot plegat comporta idees clau per al projecte encapçalat per Lenin, com ara potenciar la producció en massa per garantir la redistribució de béns i serveis i la necessitat d’intruir las innovacions tècniques com a eina fonamental per arribar al socialisme; és coneguda al respecte la seva idea segons la qual la revolució és el resultat de “l’electrificació més soviets”. Així mateix, no podem dissociar la concepció leninista de l’art i la propaganda de la tècnica. La Revolució d’Octubre va entendre-les com dues eines intrínsecament entrelligades i políticament necessàries. En aquest sentit, hi ha en Lenin i en els inicis de la Unió Soviètica tant una estètica i filosofia de l’art com uns plans i programes orientats a repensar i potenciar tant els formats clàssics de les obres artístiques (pintura, música, etc.) com els aleshores innovadors, com ara el cinema i la fotografia, com a mitjans clau en la construcció del socialisme.

c) Poder

La qüestió del poder té una posició central i transversal a tota l’obra de Lenin i, per tant, n’és inseparable. Situant-se al nucli del seu pensament polític, tant en relació amb el seu context revolucionari com pel que fa a la seva contribució teòrica al marxisme, Lenin analitza el poder establert del seu temps, l’organització d’un poder que el pugui prendre, així com l’exercici del poder un cop guanyada la revolució. Entre les seves aportacions més rellevants, cal destacar la sistematització de la teoria marxista de l’estat, a partir de les contribucions de Marx i Engels, reflectides a la seva obra “l’Estat i la Revolució” (1917). En aquesta obra fonamental del seu pensament, que inspirarà bona part del debat que mantindrà el marxisme contemporani sobre la qüestió, Lenin definirà l’estat com una maquinària burocràtica i militar, dictadura o bé organització o força especial de repressió d’una classe per una altra, proposant-ne la presa per part de la classe oprimida i, en última instància, l’extinció per a la superació del conflicte de classes. És aquí on Lenin desenvoluparà el concepte de dictadura del proletariat, oposada a la dictadura de la burgesia, en la transformació de l’ordre polític al servei de la nova classe revolucionària. Així mateix, Lenin fonamentarà les bases econòmiques de l’extinció de l’estat, segons la qual l’aparell estatal no és abolit immediatament per la revolució socialista, sinó que és disposat al seu servei, fins a la seva consumació en una fase superior, en què la maquinària repressiva deixi de tenir raó de ser i, consegüentment, l’estat es vegi definitivament extingit. Les contribucions de Lenin, doncs, no només tindran implicacions en la teoria i la pràctica marxista del poder polític, sinó que també impactaran en un marc de discussió més ampli sobre qüestions tan vigents com les concepcions sobre la sobirania i la seva articulació en el món contemporani.

Per inscriure’t clica aquí:

CA